He escrit aquesta publicació per les raons equivocades

Temps de lectura: 11 minuts

Va, un enigma. Quina és la connexió entre aquesta factura que m'acaba d’arribar, la cara de lluç que se m’ha quedat en veure-ho i el fet que m’hagi vist obligat a escriure una nova publicació a correcuita?

Ja us aviso que la connexió és la més sublim de les ironies. Una ironia tan esmolada que quan em caigui a sobre, em tallarà per la meitat.

Perquè avui us vinc a parlar PRECISAMENT de la mateixa trampa mental en la qual estic caient ara mateix pel simple fet d’estar escrivint aquestes línies.

És a dir, us vinc a dir el que no heu de fer, mentre jo ho faig.

Em sento com un daltònic parlant de colors o un calb de pentinats. No soc el més indicat. Però bé, la meva missió divulgativa ha de sobrepassar-se a aquesta por encara que això signifiqui perdre credibilitat.

Així que avui em deixaré en evidència per entretenir-vos una estona, però també perquè espero estalviar-vos algunes males decisions en el futur.

Com sempre, però, una bona historieta per mantenir-vos enganxats. 😈

Distorsió cognitiva #3: Per què avui estic escrivint per les raons equivocades. Fal·làcia del cost enfonsat.

Anar de Barcelona a Nova York són 9 hores de vol. És a dir, una putada com una casa de pagès.

Ara imagina’t que ho pots aconseguir en 3 hores. Millor no? Ara ja només és 1/3 de putada.

Sonarà a mentida, però encara que no t’ho creguis, fins al 2003 això era possible gràcies al Concorde, un avió que tot i tenir aquesta pinta de cigonya contracturada, era capaç d’anar a 2410 km/h per sobre l’Atlàntic, trencant la barrera del so i quasi triplicant la velocitat de qualsevol altre avió comercial actual.

Aquest artefacte va ser fruit d’una relació amorosa entre França i Anglaterra.

Reprodueixo a continuació una conversa completament inventada de com van anar les negociacions per crear l’avió. Va començar Anglaterra dient:

— Ei Europa, volem construir un avió comercial supersònic, però no tenim prou pasta per fer-ho. Algú s’apunta? Sabem que som l’any 1962 i tot apunta que serà un projecte inviable. I segurament ho és, però pot ser cool, no?

Després d’un silenci súper llarg i súper incòmode, França, des de l’altra punta d’habitació, aixeca el braç i diu com qui quasi no es creu el que està a punt de dir:

— Va, nosaltres us ajudem. Amb la condició que això ho fem a mitges i firmem un contracte explícit que digui que cap del dos es pot fer enrere del projecte.

— No problem. Let’s do it. — Van contestar els anglesos aixecant-se el barret de copa.

Pel que he trobat, quan va començar el projecte (1962), tenia una projecció de costar 70 milions de £.

Això per si mateix no sé si és bo o dolent, molt o poc. No importa.

El cas és que la tecnologia que desenvolupaven era puntera i cada any que passava hi havia algun problema nou a resoldre. I ves per on, aquests problemes sempre s’havien de solucionar a cops de talonari.

Però tu rai, ara que ja ens hi hem posat i hem dit que no ens farem enrere, anem-li cardant pounds i marcs francesos que ja veuràs que valdrà la pena al final.

El 1976 ja s’havien gastat 2,8 bilions de £

Pels que sou de lletres, veieu que el número de la dreta és bastant més llarg?

70.000.000 vs. 2.800.000.000

Concretament, és 40 vegades més del que havien planejat.

I pensaràs, gastant aquest dineral els devia quedar un pet d’avió, no? A part de ser lleig com un pecat, el Concorde tenia algun altre problema tècnic.

• Gastava 5000 galons de benzina per hora quan els altres vols comercials en gastaven 5 per hora.

• Hi cabien 100 persones màxim. Un Airbus actual en pot portar més de 450.

• El soroll que cardava quan trencava la barrera del so era tan alt que trencava vidres i tenia prohibit sobrevolar àrees amb població i molts aeroports no el volien ni veure.

• El bitllet costava entre 8.000 i 10.000 dòlars.

• Només se’n van construir una vintena i eren o bé de les línies aèries britàniques o franceses, perquè cap altre país els veia viables.

Què va passar al final? Si res, que tant Anglaterra com França es van adonar del que tot el món ja havia vist abans que ells. No era un avió volable. Viable, volia dir viable.

Per què explico això? Doncs perquè vull que tingueu més seny que Anglaterra i França. Perquè estimats fukurukus, aquestes dues grans nacions feia temps que queien en la fal·làcia del cost enfonsat. No podien deixar de bombejar diners en el projecte clarament inviable, per la simple raó, que ja havien invertit molts diners.

Per veure un segon cas més científic, mireu que van fer dos psicòlegs.

Arkes i Blumer van demanar a un grup de persones que s’imaginessin que havien comprat un tiquet de 150 € per anar a esquiar a Grandvalira (bé en l’experiment original era Michigan, però crec que no importa) i un altre de 50 € per anar a esquiar a La Molina (Wisconsin), sense adonar-se que els tiquets eren pel mateix cap de setmana.

Càsum l’olla.

Aquí és on bé el gir brutal. Els informaven que segur, segur, segur que s’ho passarien millor en el viatge de la Molina. Els investigadors els asseguraven que dels dos viatges, la Molina seria el que més els faria xalar.

I llavors els deixaven triar a quin dels dos viatges anar.

Us podeu creure que el 54% d’ells van dir que preferien anar a Michigan. És a dir, a Grandvalira. El viatge de 150€. Però com pot ser, si els acabaven de dir que s’ho passarien millor a la Molina?

Ens hem tornat tontos, o què? O això només passa amb els yankis i nosaltres no seríem tan ximplets?

No.

Un altre cop, l’efecte s’explica per la fal·làcia del cost perdut. No estàs prenent una decisió valorant el futur, sinó el passat. Ja que m’he gastat 150 € en Grandvalira, els he d’aprofitar. Ho he de fer si no vull tenir la sensació que he tirat els diners.

Encara que racionalment, l’estaria pifiant. Perquè tant se val si hi vaig o no. Els diners, ja no tornaran.

Més exemples. La fal·làcia del cost perdut omnipresent en les nostres vides.

Fins ara ho hem dit en diners, perquè és l’idioma internacional.

Però la fal·làcia del cost enfonsat s’amaga darrere de les coses més quotidianes. Us poso dos exemples personals que segur que podreu extrapolar a les vostres vides.

Exemple 1: Entrapà de calamars

En l’última publicació vaig deixar caure que havia anat a Madrid a unes “formacions”.

Primer de tot vaig haver d’anar a Madrid i buscar un lloc per dormir (que gràcies a la Núria, va ser gratuït a canvi de cuidar-li la gata). L’endemà per arribar al recinte, em vaig aixecar a les 6:00, vaig fer 45 minuts de metro, vaig caminar 20 minuts més i vaig fer cua durant 1 hora.

A la cua em vaig adonar que allò no era una formació.

Hi havia gent amb la cara pintada, animadors de creuer cridant “este va a ser el mejor dia de vuestra puta vida”, i de fons sonava música de pel·lícula èpica a tot drap.

No em podia sentir més fora de lloc. No em sentia identificat amb absolutament ningú.

Tot i això, vaig entrar i vaig agafar els materials de la formació. Em vaig tancar al lavabo per fullejar-los i em vaig trobar que a mitja formació em voldrien vendre cursos de la “universidad del éxito” i màquines per purificar l’aigua.

Fuck.

Vaig entrar a internet per buscar opinions (cosa que tots esteu pensant que hauria d’haver fet abans). Després de llegir quatre o cinc comentaris amb les paraules “piramidal” i “gurú de las ventas” ho vaig tenir clar.

He de guillar d’aquí.

Però sabeu què? M’estava costant Déu i ajuda marxar. Perquè tot i que sabia racionalment que m’estaven a punt de vendre la moto, ja havia invertit massa en tota aquella pantomima. I el meu cap s’inventava excuses per maquillar-ho tot.

Cost perdut?

• Bitllet del viatge de tren

• Haver cancel·lat plans a Olot

• Haver-me aixecat tan aviat

• Haver dit a tothom que anava a unes formacions xulíssimes

• Etc.

Però la realitat era que tant si assistia a la formació com si no ho feia, tot aquest temps, ja no tornaria.

Finalment, em vaig estirar un moment al sol, vaig tancar els ulls i ho vaig reflexionar. Podia perdre 4 dies de la meva vida anant cada dia de 8:00 a 20:00 a la “formació” perquè “ja havia invertit massa” per fer-me enrere o podia cardar el camp i visitar el museu del Thyssen de Madrid.

Què vaig fer?

Aquestes són les 5 obres del museu Thyssen que més em van impactar:

Aquesta és simplement espectacular i no sembla ni una pintura.

Aquesta pels efectes de la llum i els colors.

Aquesta per la perspectiva.

I aquesta perquè amb la Núria ens vam partir tan fort el cul que el guàrdia de seguretat ens va començar a mirar amb cara hostil.

Exemple 2: Deixar la carrera

Aquest és el preferit de la meva mare: jo hauria d’haver deixat la carrera de psicologia en quatre ocasions.

Ocasió 1: Després del primer semestre de carrera.

Ocasió 2: Abans de començar el segon any.

Ocasió 3: Abans de començar tercer any.

Ocasió 4: I abans de començar quart any.

Però com ja deveu haver intuït, a cada any que passa, és més difícil. La idea de deixar la carrera perd força. Perquè acumules un cost enfonsat que no torna i necessites justificar-lo d’alguna manera.

I no estic parlant d’un rampell, eh. Estic parlant que sent 100% racional, no tenia ni cap ni peus continuar-la. A les classes no aprenia, el que m’havien promès en el pla docent era mentida, suposava una despesa econòmica pels meus pares que jo no estava aprofitant i em frustrava a cada examen perquè tot el que memoritzava ho oblidava l’endemà.

He après més de psicologia en mig any d’anar pel meu compte que amb cinc anys de carrera. I en aquell moment ho sabia. Tinc pàgines senceres de diari personal dedicades només a aquest tema.

Molts més exemples quotidians per si mai has estudiat una cosa que no valia la pena o no has assistit a una “formació” dubtosa :

1. Et compres unes sabates que et fan mal als peus, i te les poses igualment.

2. El llibre que estàs llegint és una basura, el continues fins al final perquè ja n’has llegit la meitat.

3. Estàs en una relació que no porta enlloc, però ja hi has invertit molt de temps i rams de flor, així que pa lante.

4. Vas a un restaurant i t’acabes el que hi ha al plat tot i que no t’agrada, perquè ja ho has pagat.

5. Vas al cinema, 10 minuts després t’adones que la pel·lícula és infumable, i malgrat això, et quedes fins als crèdits. (Igual amb una segona mala temporada d’una sèrie)

6. Una decisió empresarial que ha demostrat ser un forat negre econòmic, en comptes de tallar la sangnia, continues abocant diners.

7. Fa molt de temps que defenses una opinió (que la terra és plana, per exemple), canviar ja no és una opció tot i que totes les evidències diguin el contrari.

8. Creus que t’has equivocat de camí (ho pots pensar literalment o metafòricament) i en comptes de recular, continues embarrancant-te més i més.

S’entén no? Cada cop, tindràs més recursos invertits. Cada cop, serà més difícils deixar-ho.

És completament igual quantes pàgines portis llegides, quants minuts de pel·lícula, quants anys de relació, quants diners malgastats, quant de camí caminat.

Ho diré cridant:

LA QUANTITAT DE RECURSOS, TEMPS, ESFORÇ I DINERS NO PODEN SER LA RAÓ QUE JUSTIFIQUI CONTINUAR.

Perquè realment només importen els costs i beneficis futurs.

El mal que ens faran els peus, poder llegir un llibre que ens emocioni, deixar de patir, no menjar amb arcades, aturar una sangnia, créixer, evolucionar, aprendre. Són aquestes coses les que hem de tenir en compte.

Per què passa?

A ciència certa, la ciència no ho sap. Però tenim un parell d’hipòtesis, totes elles relacionades.

• Mantenir la consonància cognitiva i biaix de compromís. Fer el que vam dir que faríem. (D’això en parlarem en una altra publicació). El nostre cervell no suporta aquestes contradiccions. Continuem donant suport a decisions passades tot i que totes les evidències mostren tot el contrari i ja no ens beneficien.

• Aversió a la pèrdua i el biaix de negativitat. No estem dissenyats per buscar el màxim benefici, sinó per evitar les pèrdues. I creiem que aprofitant un cost perdut, no estem perdent res.

Com caure menys en la fal·làcia del cost enfonsat? Exercicis pràctics.

Aclariment abans de seguir qualsevol d’aquests consells.

Un dia dolent amb la parella, un petit entrebanc amb la feina, o un capítol dolent d’un llibre no justifiquen per res del món que els cardis dinamita i tot pels aires. Estic parlant dels casos en què és l’aferrament al qual ja has gastat, el que t’impedeix canviar. Quan la balança del que guanyaràs deixant de fer allò, pesa molt més que els beneficis de continuar.

Exercici 1: Imagina’t que fos gratis

Quan tinguis dubtes sobre si estàs sent víctima de la fal·làcia, preguntat si actuaries igual si no haguessis pagat.

Cas 1: Has comprat el llibre Don Quijote de la Manxa i t’hi has deixat 20 € en una edició preciosa de llom daurat.

Cas 2: Has anat a buscar el mateix llibre, però a la biblioteca pública.

Imaginem-nos que tant en el cas 1 com en el cas 2, a la pàgina 50 t’adones que potser és una obra sobrevalorada que devia tenir molt sentit al segle XVII, però ara tu no li trobes la gràcia.

En quin dels dos casos creus que et seria més fàcil deixar-lo? Fàcil no?

El de la biblioteca claríssimament. Doncs això.

No tinguis en compte els diners que ja t’has gastat.

Perquè tan si te l’empasses fins al final, o el fas servir per falcar una taula, els vint euros, estimat amic, ja no tornaran.

El mateix passa amb teatre, pel·lícules, cursos, formacions, roba, etc. Tan bon punt t’adones que allò no val la pena, és la nostra obligació moral, defensar el nostre temps i deixar-ho.

Una altra variació és pensar:

• Si tornés a començar aquest projecte ara mateix, ho faria?

• Si encara no hagués gastat cap esforç ni temps en això, ho començaria?

Exercici 2: Fes una llista extensa de cost-benefici

Per una decisió més important. Aquest exercici és mel de Gargamel. Fes una graella com aquesta i dedica una hora a omplir-la.

La clau està en la paraula que es repeteix quatre cops. Futurs. Només val pensar en els costs i beneficis futurs.

Exemple: El que podria haver fet jo a primer de carrera.

Aquí no hi ha resposta correcta. Jo tinc molt clar què pesa més i no serà el mateix per algú altre.

Cadascú ha de confiar (tot i saber que no en podem estar mai al 100% segurs) que està prenent la millor decisió amb la informació que té.

Exercici 3: El rei Salomó

Aquests és un dels exercicis més polivalents que conec per no caure en trampes mentals. En dic la solució del rei Salomó.

Recordeu que abans he dit 5 obres i només n’hi havia 4? Aquesta és la cinquena.

En aquesta pintura es mostra com Salomó va resoldre el famós conflicte de les dues dones que deien ser mares del mateix fill. Com que no en treien aigua clara, el bo d’en Salomó va decidir que el més just era partir el nen per la meitat i que cada una s’emportés un trosset. Fàcil.

Davant aquesta situació una de les dues dones va exclamar:

— I un be negre! El nen no en té cap culpa, deixeu-lo viure. Doneu-li la criatura a aquesta harpia!

Conclusió? Una mare de veritat s’estima tant el seu fill que preferirà no tenir-lo, que tenir-lo mort. Llavors ja hem descobert qui deia la veritat i qui mentia.

Pam, un cas facilíssim pel detectiu Conan del segle X abans de Crist.

Ok Jonny, i amb això ens vols dir que…?

Ah sí, el que és important i que poca gent sap, és que Salomó era boníssim donant consells dels altres, però era incapaç de seguir-los ell mateix.

Per exemple, defensava que l’amor es troba en la fidelitat i la construcció conjunta i que recomanava no anar amb desconegudes.

Ara bé. A la Bíblia també diu que ell va estar amb més de set-centes dones.

He fet càlculs. Va viure 60 anys. Si comencem a comptar a partir del final de la pubertat, estem parlant de més d’una dona diferent cada mes durant tota la seva vida.

Queda claríssim que si seguia algun consell, no era pas el seu.

Ara bé. El consell en si no és tan dolent.

Això en psicologia es coneix com la paradoxa del rei Salomó. Els consells que donem als altres, acostumen a ser molt millors que els que seguim.

Solució?

Imagina’t que el que et passa a tu, li està passat a algú altre. Pensa què li diries. Aquesta distància et permetrà veure on t’estàs enganyant. Llavors ja només et queda seguir el consell.

— Li diries a algú altre que acabés el llibre si no li està agradant? Segurament no.

— Li diries a algú altre que mantingués la relació si cada dia és un drama i hi ha moltes més raons en contra que a favor? Segurament no.

No us vull avorrir i sé que no fan falta més exemples.

Gir argumental i tancament

La captura de pantalla del principi són els diners que em costa mantenir la web de la newsletter activa cada mes.

La cara que he fet neix de saber que aquest mes no havia publicat res.

Tant si publicava això avui o no, els diners ja no els tenia. Així que tant si decidia escriure o no, no hauria d’haver tingut en compte que ja no tinc aquells diners.

Però ai mareta meva. M’ha entrat la pressa de “si ja ho he pagat, ho hauré de fer servir, no?”

La fal·làcia té una part bona.

Perquè en el fons, VULL tirar endavant aquest projecte. I que em cobrin mensualment m’ajuda a caure en aquest biaix. Collons, que estiguis llegint això és la prova irrefutable que funciona.

Per això us hauria de fer pagar per les meves publicacions. Pensaríeu, “ja que l’he pagat, millor que la llegeixi”. I si fos dolentíssima, la llegirieu igualment. 😅

Última anècdota i us deixo tranquils.

Sabeu què va passar quan vaig començar a cobrar les meves sessions privades? Doncs que la gent em va començar a fer més cas i els resultats van ser molt millors.

Quina és la ironia? Doncs que no ha canviat res. No faig res diferent que quan era gratuït. Les mateixes activitats, els mateixos exemples i fins i tot les mateixes bromes.

Però ara sembla que la gent ho vol aprofitar més.

Com sempre. Tot el que comparteixo és divulgatiu. I si prens molt males decisions per culpa meva, diga’m-ho que riurem junts.

Si només t’has de quedar amb una cosa que sigui aquesta: tot el que ja hagis invertit en recursos, temps i esforços en una cosa, no justifiquen que ho continuïs fent. Perquè tant si continues com si no, allò ja no tornarà.

Espero que et pugui servir tant com m’ha servit a mi! I que si et funciona m’ho facis saber d’alguna manera.

Ens veiem aviat, una abraçada enorme 🧡

PD: Si t’agrada el contingut i creus que és digne de ser compartit, m’ajudaràs a viure d’això fent-lo arribar a més gent.