Has estudiat mai nedalogia?

Temps de lectura: 5 minuts

Avui m’he aixecat amb ganes de provocar i he recordat una història que vaig llegir en un llibre de meditació fa un temps.

Diu així:

Fa molts anys, durant una travessia marítima, un jove professor va coincidir amb un vell mariner.

El professor era un home culte, carregat de títols universitaris i amb una ment brillant. El mariner, en canvi, havia passat tota la vida al mar, però no havia trepitjat mai una aula.

Cada nit, el mariner visitava la cabina del professor per escoltar-lo dissertar sobre tota mena de temes. El jove parlava amb seguretat i elegància; el vell l’escoltava amb admiració sincera.

Una nit, després de moltes hores de conversa, just abans d’anar a dormir, el professor li va preguntar al vell mariner:

— Per cert, vostè ha estudiat geologia?
— Geologia? Què és això, senyor?
— La ciència de la terra.
— No, senyor. No vaig anar mai a l’escola.
— Caram… —va dir el professor—. És una llàstima. La geologia és força important per a la seva feina. Diria que ha malgastat una quarta part de la seva vida.

El mariner se’n va anar inquiet. Si algú tan savi ho diu… potser té raó, pensava.

L’endemà, quan marxava, el professor el va tornar a aturar:

— I oceanografia? Ha estudiat oceanografia?
— Què és això?
— La ciència del mar.
— No, senyor.
— Aleshores temo que ha malgastat la meitat de la seva vida.

Aquella nit, el mariner ja no dormia tranquil. Què he estat fent tots aquests anys?

La tercera nit, el professor va insistir:

— Com a mínim haurà estudiat meteorologia.
— Mai n’he sentit a parlar…
— La ciència del temps, dels vents, de la pluja.
— No, senyor.
— Doncs permeti’m dir-li que ha malgastat tres quartes parts de la seva vida.

Aquella nit, el vell mariner se sentia profundament desgraciat. Com pot ser que no me n’hagi adonat abans?

Però l’endemà va passar una cosa curiosa.

Va ser el mariner qui va entrar corrents a la cabina del professor:

— Senyor professor! Ha estudiat nedalogia?
— Nedalogia?
— Que si sap nedar?
— Ah, no… no en sé.
— Quina desgràcia —va dir el mariner—. El vaixell ha xocat contra una roca i s’està enfonsant. Els qui saben nedar arribaran a la costa. Els qui no, s’ofegaran. Em sap greu, però crec que vostè ha malgastat tota la seva vida.

Pots saber-ho tot sobre l’aigua.

Pots descriure’n els estats, la composició química, les lleis físiques.
Pots convertir-la en fórmules, en tractats, en discursos impecables.

Però de què et serveix tot això si et negues a entrar-hi?

Pots estudiar totes les “logies” del món.
Si no aprens a nedar, no et serviran de res.

Has d’aprendre a nedar.

Per què estic obsessionat amb aquesta història?

Perquè, encara que em costi admetre-ho, jo voldria ser el vell mariner… però malauradament m’assemblo més al jove professor.

I em fot.
Perquè crec que no soc l’únic.

A veure si m’ho compreu, així és com ho veig jo:

Vivim obsessionats amb entendre-ho tot.
Analitzem, conceptualitzem, teoritzem 24/7.
Convertim la vida en un relat ben articulat, construïm un castell de justificacions on protegir-nos.

I un podria pensar que després de tant d’estudi i tota aquesta lucidesa, el canvi serà inevitable. Però no, ens quedem quiets.

No actuem.
Confonem el dir amb el fer.

I llavors teoritzem encara més i millor per explicar per què no actuem. Buscant nous arguments i teories que ens exculpin.

Ens han venut que entendre és suficient.
Que posar nom a les coses ja és transformar-les.
Que raonar bé ens estalviarà tot el patiment.

I no és cert.
No ho ha estat mai.

“Facta non verba” vaig llegir un cop en llatí.
Fets, no paraules.

Per exemple:

Realment m’importa que t’hagis llegit tots els textos budistes en versió original si després ets incapaç d’actuar de forma compassiva?

Parlar de perdó no és perdonar.
Parlar de justícia no és ser just.
Parlar de responsabilitat afectiva no és ser bon xicot.

Mireu la diferència:

Jean Jaques-Rousseau va escriure un dels llibres sobre educació més influents de tots els temps titulat “Emili, o De l’educació” on expressa brillantment com seria l’educació ideal d’un jove fictici anomenat Emili.

En Ramon Soler, el meu pare, mai ha escrit cap tractat important sobre l’òptima criança d’un fill. De moment.

Rousseau va tenir 5 fills, i tots els va abandonar en un orfenat de París.

I el meu pare, en Ramon Soler, mai m’ha abandonat en un orfenat. De moment.

Jean Jaques-Rousseau 0 - Ramon Soler 1

No dic que li facin una estàtua al meu pare ni que tombin les de Rousseau.
Però vull dir que sobre el paper, tot s’aguanta.

I això, què té a veure amb la psicologia?

Tot.
(O potser no tot. Però molt.)

Pots saber-ho tot sobre el canvi: fer 100 h de teràpia, llegir llibres, escoltar pòdcasts, fer cursos, construir un discurs brillant sobre qui ets i què hauries de fer.
Pots entendre amb precisió quirúrgica per què pateixes, d’on ve el teu malestar i quins patrons repeteixes.

I alhora, no haver canviat absolutament res.

Quedar-te en el bucle d’entendre encara millor el teu problema. I llavors sentir-te malament per no aconseguir sentir el que se suposa que “hauries” de sentir després de tanta feina intel·lectual.

Penses: no ho dec haver entès prou bé. I llegeixes un llibre més.

Paradoxalment, el que no entenem és que entendre és la part fàcil.
Gairebé tots tenim insights i revelacions d’on venen els nostres maldecaps. El problema no és aquest.

Perquè arriba un punt en què el llenguatge s’esgota.
El raonament ja no obre cap porta nova.
I aleshores només hi ha dues opcions:

Opció A: canvies el que dius perquè coincideixi amb el que fas.
Opció B: canvies el que fas perquè coincideixi amb el que dius. 

Canviar el que dius és fàcil, ràpid i còmode.
Canviar el que fas és lent, difícil i dolorós.

I com que és molt incòmode i dolorós veure que el que fas i el que dius corren en direccions oposades, si no canvies el que fas, acabaràs canviant el que penses.

La majoria intentem justificar aquesta dissonància fent el mateix de sempre. Afinant el relat. Sofisticant l’argument.
Però no ens enganyem el món no es mou perquè l’hagis entès millor.

Es mou quan tu el mous.

No necessitem més explicacions.
Necessitem més experiència.

No necessitem més relats.
Necessitem actes.

És massa fàcil dir.
És massa fàcil dir i no fer.

Menys cap.
Menys paraules.
Més veritat viscuda.
Potser ja hem fet prou introspecció. Potser ara toca una mica més d’introspACCIÓ.

Més jugar-se-la.
Més afrontar el pànic, la por i l’angoixa de canviar.

Fes el que has dit que eres o reserva’t el dret de dir menys. Però no val jugar a dues bandes.

Saps què és el més fotut de to?

Que el que et separa d’actuar no és falta d’informació.
És una cosa molt més senzilla.
És por.

Por. De tots tipus i tots colors.
Però en el fons, por. 

I eh, no passa absolutament res.

Tenir por és l’única manera de ser valent.
Perquè per irònic que sembli, si no tens por, és impossible ser valent. Pensa-hi un moment.
La valentia només pot existir quan actues tot i tenir por. Si no tens por, no ets valent perquè no estàs fent res que no voldries fer.

Creiem si ho intel·lectualitzem tot, reduirem aquesta por a 0.
Quan precisament aquest tipus de por és la prova irrefutable que estàs en la direcció correcta.
Que estàs fent una cosa que val la pena fer. 

No dic que ens tirem a la piscina sense saber nedar.
Però no pots esperar saber-ho al 100% per actuar.
S’aprèn a nedar amb flotadors.

Deixa de parlar de l’aigua.
I comença, d’una vegada, a nedar.

Apa, suficient per avui ❤️