Per què visitar cementiris és una idea fantàstica?

Temps de lectura: 8 minuts

Avui va una mica a pèl. No faré cap introducció llarga. Vinc a complir amb la meva paraula de l’última publicació: continuar amb el meu TOP 10 maneres que té la meva ment d’enganyar-me.

Concretament, amb l’exposició d’una trampa nova i la raó per la qual hauríem de tenir accés a la galeria de la Laura Escanes.

(Si no sabeu de què us parlo us recomano començar per la publicació anterior a aquesta on explico què són les distorsions cognitives)

Distorsió cognitiva #2: Per què hauries de tenir accés a la galeria dels mòbils dels influencers. El biaix de supervivència.

Imagina’t que ets un enginyer d’avions de combat durant la Segona Guerra Mundial. La teva feina és intentar que els avions facin una cosa complicadíssima durant una guerra. Que tornin sans i estalvis.

Fa unes setmanes que apuntes sobre un dibuix quines són les zones que reben més impactes de tots els avions que aconsegueixen tornar a la base.

El dibuix que t’ha quedat després de setmanes d’agafar dades és com el que veus a continuació. En quines zones, segons tu, s’haurien de reforçar els avions? On hauries d’afegir més blindatge?

Està bastat clar, no? Jo agafaria tots els materials disponibles i els posaria en aquestes zones. On més danys hem rebut.

I gràcies, a la meva admirable intel·ligència perdríem la guerra aèria. Perquè la manera correcta de fer que més avions tornin sans i estalvis és precisament protegir els avions en les zones que NO han rebut cap impacte.

Però Joan, per què hem de posar més blindatge allà on no ens disparen mai? Ah amic, et presento oficialment el biaix de supervivència.

Et pregunto:

• On són els avions que no tornen?

• On són tots els avions que s’estavellen?

• Per què s’estavellen?

• Creus que si recuperessis els avions estavellats, tindrien els mateixos forats que els que t’arriben?

Clar que no.

De fet, l’únic que et demostra el diagrama que has fet, és tot el contrari del que hem suposat. Els avions poden continuar volant tot i que els disparin en aquelles zones. Però segurament a can pixa tot plegat si reben impactes a les altres zones.

(Per cert, això va passar de veritat i va ser l’estadista Abraham Wald qui ho va notar)

No és pas culpa nostra. A la fi i al cap, costa molt imaginar-se les coses que no veus i és molt fàcil centrar-se en les que sí que veus.

És com esperar al final d’una marató i veure quines lesions són les més comunes. Veure que la lesió més comuna és arribar amb els peus destrossats i obrir un servei de petar butllofes. Òbviament, la gent que ha tingut deshidratació, rampes o ruptures musculars no han arribat a la meta i no els has tingut en compte.

Quan es dona aquesta distorsió i com afecten la nostra salut mental?

Posaré 2 grans exemples:

1r exemple:

La vida que ensenyo als altres

vs.

La vida que crec que els altres tenen

Totes les fotos que veus publicades a les xarxes socials són igual que els avions d’abans. Són els únics que han sobreviscut. Amb la diferència que la guerra que han sobreviscut aquestes fotos són l’autocensura, les inseguretats i por sobre tu mateix, el filtre del què diran i l’acceptació social.

Tot allò que decidim compartir a la resta del món, és per norma, tot allò que passa un cruel i escrupolós procés de selecció.

Exemple real que em va passar la setmana passada:

Un lector de la newsletter em va dir que jo tenia molta traça per escriure. Que tot sonava molt natural i era amè de llegir.

Primer de tot, gràcies. No vull semblar prepotent. Crec que en part és veritat.

Però sabeu a què no té accés aquesta persona? Als centenars de documents que mai m’he atrevit a publicar perquè no eren prou bons. A tots els esborranys que s’han quedat en això; esborranys. Al repicar constant de la tecla “esborrar” del teclat.

Quin és el problema realment? No és pas que només mostrem la nostra millor versió. Això és normal. El veritable problema és que mai tindreu accés a la galeria d’algú altre, però sí que teniu accés complet a la vostra.

És aquest desequilibri de proves, el quid de la qüestió.

I pobre d’aquell que caigui en la trampa de comparar la meva obra publicada amb la seva. Perquè de mi només coneix els èxits i d’ell coneix la cruesa de tots els seus fracassos.

• Tu veus totes les fotos on surts amb massa papada, però mai tindràs accés a les fotos que la Laura Escanes on li passava exactament el mateix. I això fa que pensis que no ets tan guapa com ella.

I aquí hi ha el problema. EL PROOOOOBLEMA.

Quants minuts del dia penses en totes les coses que no han passat l’autocensura del teu influencer preferit? O de les cançons que no ha publicat el teu artista preferit? O en general tots els fracassos de la gent que t’envolta?

Quants cops has pensat que els altres eren més feliços que tu? Quants cops has mirat una persona i has dit, buah, sembla que ho tingui tot controlat. Quants cops els has vist despentinats i amb lleganyes?

Si nosaltres censurem i escollim molt bé el que pengem, diem, fotografiem, compartim, mostrem, etc. Per què no ens adonem que els altres també ho fan?

El món exterior és un aparador d’èxits.

El món interior no.

2n exemple:

Seguir el consell dels que han tingut èxit

Imagina’t que et proposo jugar a la ruleta russa. Si guanyes la partida, et dono 100 milions d’euros. Decideixes jugar perquè ho vas perdre tot en una estafa piramidal i ara estàs arruïnadíssim.

Juguem i després d’uns quants moments de tensió insuportable… PAM! PIU! PAM! PINYAU! PINYAU!

Tots morts.

Menys tu.

Has guanyat.

Enhorabona.

La setmana següent de guanyar, ve un pobre desgraciat i et pregunta com et vas fer ric. Li expliques això de la ruleta i el pobre imbècil comença a investigar i s’entrevista amb tot de persones que també han jugat a la ruleta. Vaja. Tots li diuen el mateix. Vaig jugar i vaig guanyar 100 milions.

El nano, que tampoc és el més espavilat del barri, arriba a aquesta conclusió: “Jugar a la ruleta russa és el que he de fer per fer-me ric!”

Sona a brometa, no? D’acord. Anem a treure la part de brometa i quedar-nos amb la part important.

Jo estic en el procés de començar una startup.

Sabeu qui em dona els consells sobre com començar una startup? Els que n’han aconseguit tirar una endavant. Els Mark Zuckerbergs, els Elon Musks, els Bill Gates, els Steve Jobs. Escolto pòdcasts d’emprenedors. Llegeixo llibres i les seves biografies i veig patrons. Prenc apunts. Què puc aprendre d’ells?

• Deixa els estudis.

• Fes el que t’agrada amb passió.

• Arrisca’t.

• Sigues disruptiu.

• Crema tots els vaixells i fes all-in amb el teu projecte.

• Etc.

I sabeu què? Segurament no els hauria de fer tot el cas que els estic fent. Perquè tots ells són uns unicorns. Són els supervivents d’una gran ruleta russa. Una ruleta russa en la qual el 70% de les persones que comencen una startup, fracassen entre el segon i el cinquè any.

(papa i mama, són dades reals, però tranquils que estic preparat per tornar a casa si això de Fukuruku no funciona)

L’èxit (supervivència) no és el que fas bé, sinó evitar a qualsevol preu tot allò que pugui matar el teu projecte.

L’objectiu del joc no és guanyar, es continuar jugant.

El problema del biaix de supervivència és tan senzill com adonar-se que les úniques veus que acostumem a escoltar són les que encara viuen. Costa escoltar el que diuen els cadàvers perquè pobres d’ells, mai sortiran a les notícies a explicar la seva història. El fracàs no és sexy.

Els que sobreviuen qualsevol procés selectiu, escriuen sobre com sobreviure al procés selectiu. I tot i que potser el que han fet ha ajudat molt, és de vital importància tenir presents altres factors que ni ells controlaven ni potser s’apliquen al teu cas: timing, la família de la qual provenien, sort, contactes, circumstàncies socioeconòmiques, etc.

El que seria realment interessant és anar al cementiri de les startups. I preguntar-se, què va fallar en aquests casos? Hi ha patrons? Què he de fer per assegurar-me un fracàs absolut?

I això és el que acabo de fer.

Perquè tot això de posar-hi il·lusió, envoltar-se de gent maca, i fer un bon producte estic fart d’escoltar-ho. Però el que no sabia era que el més del 30% de les startups fracassen en la fase de product market fit (saber que la gent realment vol el teu producte abans de llençar-lo) i més del 20% fallen en les estratègies de màrqueting.

Dues coses sobre les quals no tinc ni un sol maleït coneixement. 😥

Però per saber això he hagut d’anar al cementiri de les startups, no al mont Olimp de les startups.

És tot molt més complicat, però si t’has de quedar amb una idea, que sigui aquesta.

Escolta els consells dels que han aconseguit el que tu vols aconseguir i també escolta les veus silenciades de tots els que no ho han aconseguit.

A vegades, guanyar, no és un acte de fer moltes coses. És simplement el que queda un cop deixes de fer totes aquelles coses que et poden fer perdre.

Espero que s’entengui el punt.

Com evitar-ho? Exercicis pràctics per no caure en el biaix de supervivència.

Exercici 1: Free guide tour pel cementiri personal

És pura màgia.

Per connectar a un nivell profundament estrany amb les persones no expliquis els teus grans èxits. Tot el contrari. La gent connecta millor a través de la vulnerabilitat. Fes tours gratuïts pel teu cementiri personal. Explica el que normalment quedaria enterrat. Si ets sincer, el més probable és que l’altra persona, al veure els cadàvers, digui:

— Hòsties, que fort. Em pensava que només em passava a mi. Gràcies a Déu que ara sé que no estic sola en aquest món. T’estimo. Casem-nos.

Exemples:

• L’estiu passat vaig voler començar un projecte d’art enigmàtic. Us sona? Clar que no, perquè mai va veure la llum.

• I el setembre passat vaig voler començar un servei d’acompanyament a joves amb dubtes existencials. Quants joves vaig ajudar? 2.

• Fa un mes vaig anar a Madrid a un seminari que “m’havien pagat” i que al final es veu que era una estafa rara.

Creieu que són les tres històries que més explico? Clar que no. Prefereixo explicar que vaig guanyar el Garrotxa Startup. Perquè explicar que quasi m’estafen és vergonyós.

Però quan comparteixo els cadàvers la gent recorda els seus. Ells també han emprès projectes i han fracassat. Ells també han estat estafats en algun moment de les seves vides.

I ara, finalment, ens en podem riure en companyia.

Exercici 2: Premortem

Tothom està familiaritzat amb una autòpsia postmortem, no? Mor una persona i després se l’obra en canal per veure què coi la va matar.

Aquest exercici pretén fer exactament el contrari. Primer t’imagines que el projecte/pla/missió/objectiu que tens entre mans es mor i posteriorment t’obliga a preguntar-te què ha passat. Però dins la teva imaginació.

Normalment, després que un client m’exposi el seu objectiu, li pregunto:

— Imagina’t que d’aquí a 6 mesos, no has aconseguit el teu objectiu, i no és per raons externes, sinó per culpa teva. I saps perfectament per què. Què ha passat?

Exemple:

Si Fukuruku d’aquí a 2 anys no funciona i és per culpa meva serà segurament perquè:

• M’he avorrit

• He volgut fer massa coses alhora

• La vena perfeccionista m’ha aturat

• He cregut que ho podia fer tot jo sol

• He volgut tenir-ho tot enllestit abans de treure el producte

• No m’he deixat assessorar

• He deixat el projecte quan s’han presentat les primeres dificultats

• He tingut pressa

Estic quasi segur, que només evitant caure en aquestes coses, Fukuruku viurà. No perquè hagi fet res extraordinari, sinó perquè he evitat morir-me. Com? Evitant precisament aquestes coses amb antelació.

• M’he centrat en les tasques creatives i de síntesi que fan que cap dia sigui igual

• He prioritzat, deixat de fer moltes altres coses i dit que NO a moltes altres oportunitats

• M’he envoltat de gent amb experteses molt diferents de les meves, amb qui confio, que estaran allà en els moments difícils

• Etc.

Per què funciona tan bé? Perquè fa que t’enfoquis més en les coses que podrien acabar amb el teu projecte que no amb les que pots fer. I perquè et fa diferenciar el que està sota el teu control i el que no.

I funciona per qualsevol cosa.

• Si d’aquí a 3 mesos continuo sense feina, i jo en soc responsable, serà perquè…

• Si d’aquí a 2 anys de relació, ho deixem per culpa meva, serà perquè…

• Si d’aquí a 5 mesos continuo sense estar en forma i és culpa meva, serà perquè…

• Si d’aquí a 1 any no he estalviat tants diners, i ha estat per coses que he fet jo, serà perquè…

Altres

1. Quan hagis de prendre decisions importants, busca gent que literalment no ho hagi aconseguit i pregunta’ls què va passar.

2. Més enllà dels casos d’èxit que et puguin venir al cap, busca quines són les estadístiques reals.

3. Recorda en tot moment que si tu només expliques una part de la història, per què els altres no haurien d’estar fent el mateix?

Com sempre. Tot el que comparteixo és divulgatiu. Per aprofundir, aprofundeix.

Si només t’has de quedar amb una cosa que sigui aquesta: els èxits es publiquen. Els fracassos s’enterren. Només veiem els èxits dels altres, i en canvi, veiem tots els nostres fracassos. NO ens comparem només amb la meitat de la història.

Espero que et pugui servir tant com m’ha servit a mi! I que si et funciona m’ho facis saber d’alguna manera.

Ens veiem aviat, una abraçada ben gran 🧡

PD: Si t’agrada el contingut i creus que és digne de ser compartit, m’ajudaràs a viure d’això fent-lo arribar a més gent.